Què és una platja?

Els científics costaners tot sovint afirmen que les platges són onades i sediments. Rere aquest aforisme, allò que s’amaga és que les platges són el resultat de l’acumulació i retreballament de sediments transportats per les onades a la línia de costa. De fet, qualsevol platja necessita d’unes condicions mínimes com són: un basament –en el sentit d’un marc geològic on acomodar-se–, el sediment i les onades que el mouen amunt i avall i donen forma a la platja. De més a més, del paper significatiu que poden tenir les marees.

Figura 1. Esquema de zonació de les platges.

 

Ones, tipus i origen

Les onades són l’element cabdal de la dinàmica costanera. La superfície de la mar no és ni d’enfora plana. El vent que bufa sobre la superfície de la mar genera les ones, tot i que puntualment, altres fenòmens com els moviments gravitacionals o tectònics del fons submarí (p.e. tsunamis) poden ser responsables de la formació d’onades. A grans trets, tant com més forts són els vents i tant gran con sigui la superfície de mar sobre la que bufen (fetch), majors o més energètiques seran les ones.

Els límits físics d’una platja abracen des del punt on les ones se comencen a veure afectades i a interactuar amb el fons, fins allà on rompen i remunten la platja seca baixa, a tocar de la línia de costa. En aquest procés les ones són transformades pels processos de somatge, rompents i remuntada, tot ells induïts per la interacció amb el fons, el qual determina la morfologia i la configuració de la platja. 

Hom acostuma a distingir entre mar de vent i mar de fons (swell). La mar de vent es caracteritza per unes onades generades per tempestes properes a la costa i tenen un aspecte irregular i desordenat, caracteritzar per un període, alçària i direcció de propagació aleatoris.  Mentre que el mar de fons és el producte de tempestes llunyanes a la costa i les onades que persisteixen un cop el vent deixa de bufar, viatgen enllà amb una pèrdua mínima d’energia. Aquest tipus d’onatge té un aspecte regular i ordenat, caracteritzat per un període gran, crestes llargues, una alta velocitat de desplaçament  i una direcció uniforme.

 

Figura 2. Ones trencant I arribant a la costa (Cala Millor).

 

Propietats de l’onatge

Les onades poden caracteritzar-se per l’alçària (H) –que és la distància vertical de la cresta a la vall d’una ona–, la longitud (L) –que és la distància entre dues crestes successives–, i el període (T) –que és el temps entre el pas de dues crestes successives respecte d’un punt de referència–. De fet, existeix una relació fonamental entre el període d’una ona i la velocitat de l’ona, de manera que com major sigui el període, major i més ràpida és la velocitat de l’ona. Aproximadament, per a un període de 6 s, la longitud d’ina es de 10 m i la velocitat de 56 m/s, mentre que per a un període de 3 s, la longitud d’ona és de 5 m i la velocitat de 29 m/s. 

 Quan les ones transiten per aigües somes i l’onada comença a interactuar amb el fons submarí, la seva velocitat passa a ser controlada per la profunditat de la columna d’aigua (d) i la gravetat (g). És per aquest motiu que les onades redueixen la seva velocitat així com es desplacen cap a terra. Així doncs, onades amb un període de 10 segons, que en mar oberta viatgen a 56 km/h, veuen reduïda la seva velocitat a 7 km/h a profunditats de 5 m.

Figura 3. Paràmetres d’onatge


El sediment de platja

El sediment de les platges el poden integrar arenes, graves, còdols i blocs. Les platges amb sediment fins solen presentar pendents molt suaus (ca. 1º), mentre que les formades per materials grollers tenen un pendent més abrupte (ca. 20º). El sediment de les platges sol estar integrat per grans de quars procedents de l’erosió del rocam dels penya-segats, les contribucions dels sistemes fluvials, l’erosió de la pròpia platja o de les dunes...; o bé per sediments carbonatats, entre els que s’hi compten fragments d’esquelets de coralls,  algues coral·lines i algues verdes, foraminífers o copinyes de mol·luscs i/o gastròpodes. 

Figura 4. Sistema sedimentari a la zona costanera.

Zonació de la platja

Existeix una zonació universal de les platges que les divideix en tres zones en funció de la transformació de l’onatge (somatge, rompent i remuntada).

La zona de somatge de l’onatge (shoaling wave zone) consisteix en un perfil de platja lleugerament còncau i de poc pendent, que habitualment presenta petites arrugues (ripples). El transport de sediment normalment es produeix cap a terra i així com les onades s’acosten a la costa, interaccionen amb el fons submarí, tot reduint la velocitat i incrementat el pendent d’onada i l’alçària de l’ona.

Figura 5. Imatge aèrea de propagació d’ones desde la zona de somatge, ruptura i remuntada.

La zona de remuntada és l’àrea que agranen les ones que han romput un cop arriben a la base de platja humida i recorren tota la platja baixa. La remuntada i la davallada de les onades resulta en un pendent accentuat (d’1 a 20º). Quan el sediment s’acumula a la zona de remuntada pot arribar a construir un ressalt en forma d’esglaó i pendent ca a terra que es coneix com a berma. En planta, a la zona de remuntada es poden observar tot un seguit d’ondulacions rítmiques que es coneixen com a beach cups. 



Variabilitat de la platja 

L’observació i monitoratge de les platges ha posat de manifest que existeix una gran variabilitat en termes d’escala espacial i temporal pel que fa a la seva configuració. El primer agent responsable d’aquesta variabilitat són les onades, les quals depenen de forçaments meteorològics no-estacionaris i episòdics. Tot i que, a priori, poden identificar-se canvis cíclics, com les variacions estacionals, les observacions de camp posen de manifest que les platges són un sistema variable i dinàmic.

Aquest fet és d’un interès ben particular a les platges urbanes de les zones turístiques, atès que a efectes de gestió no es poden concebre com a solàriums d’arena de superfície constant. La variabilitat de la platja seca és una característica intrínseca d’aquests ambients, de la mateixa manera que el temps i la pluja són variables durant l’any i d’un any a un altres.

La zona de rompent és una àrea de gran importància per a la dinàmica de la platja, ja que s’hi dona bona part del transport de sediment i els processos relacionats amb l’acreció i/o erosió de les platges. Les onades rompen quan la profunditat de l’aigua és aproximadament 1.5 vegades l’altura de l’ona. Quan l’onada romp, llavors l’energia potencial es transforma en energia cinètica. Aquest procés es manifesta amb un corró que es desplaça cap a terra com una massa turbulent d’escuma blanca. Les corrents associades a les rompents poden transportar el sediment longitudinalment, cap a terra i cap a mar, tot construint i desmuntant les barres i els solcs. De fet, la posició de les barres i el seu desplaçament respecte de la costa són els principals mecanismes de dissipació de l’onatge mitjançant el transport de sediment a la zona litoral. A grans trets, les condicions poc energètiques i regulars desplacen les barres cap a terra, mentre que les condicions més energètiques i irregulars indueixen el desplaçament de les barres cap a mar.  

Figura 6. Exemple de variabilitat de la forma del perfil de platja.

Les platges a les Illes Balears

 A les Illes Balears l’alçària significativa mitjana de l’onatge varia durant l’any, tot presentat valors superiors a 1 m durant l’hivern i la tardor, i menors d’1 m la resta de l’any. Les direccions més habituals són de nord i nord-est a la costa oriental, mentre que a la costes meridionals i de llevant les direccions prediccions són de sud i sud-est. És important destacar que durant l’estiu a les costes de Balears es donen règims de vents tèrmic amb intensitats entre 5 i 10 m/s que poden generar cert onatge i les corrents de ressaca associades.

La línia de costa de les Illes Balears té una longitud de 1.723 km. Bona part d’aquesta costa la integren penya-segats i costes baixes rocoses (70%), mentre que els codolars i platges d’arena, tot just abracen el 10% de la línia de costa.

Figura 7. Localització de platges al llarg de la línia de costa de les Illes Balears.

A les Illes Balears l’alçària significativa mitjana de l’onatge varia durant l’any, tot presentat valors superiors a 1 m durant l’hivern i la tardor, i menors d’1 m la resta de l’any. Les direccions més habituals són de nord i nord-est a la costa oriental, mentre que a la costes meridionals i de llevant les direccions prediccions són de sud i sud-est. És important destacar que durant l’estiu a les costes de Balears es donen règims de vents tèrmic amb intensitats entre 5 i 10 m/s que poden generar cert onatge i les corrents de ressaca associades.

Figura 8. Localització de platges al llarg de la línia de costa de les Illes Balears.

A les Illes Balears molts dels cursos fluvials són efímers i tenen descarregues a la seva desembocadura d’escassa importància. L’aportació sedimentària dels cursos fluvials durant l’època de pluges, consisteix bàsicament en llims i argiles, així com alguna contribució puntual d’arenes. El transport de material groller és mínim. Així doncs, ja que els torrents tenen una escassa competència, la principal font terrestre del sediment de les platges de les Illes Balears està associada a l’erosió dels penya-segats. De fet, els sediments de les platges arenoses de les Balears estan formats principalment per arenes biogèniques carbonatades mitjanes (per sobre del 70% del volum del sediment). Fragments bioclàstics retreballats, fragments de copinyes de mol·luscs i gastròpodes o foraminífers en són alguns dels components més importants i el que explica el color i la transparència de les aigües de les platges de Balears.

 

Bibliografia i lectures recomanades

Masselink, G., Hughes, M.G., Knight, J. 2011. Introduction to coastal processes and geomorphology. London, Hodder Education. Short, A.D. (ed). 1999. Handbook of beach and shoreface morphodynamics. Chichester, Wiley.

Balearic Islands specific references:

Álvarez-Ellacuría, A., Orfila, A., Gómez-Pujol, L., Simarro, G., Obregón, N.  2011. Decoupling spatial and temporal patterns in short-term beach shoreline response to wave climate. Geomorphology, 128: 199-208.

Álvarez-Ellacuría, A., Orfila, A., Olabarrieta, M., Gómez-Pujol, L., Medina, R., Tintoré, J. 2009. An alert system for beach hazard management in the Balearic Islands. Coastal Management, 37: 569-584.

Álvarez-Ellacuría, A., Orfila, A., Olabarrieta, M., Medina, R., Vizoso, G., Tintoré, J. 2010. A neashore wave and current operational forecasting system. Journal of Coastal Research, 26: 503-509.

Gómez-Pujol, L., Orfila, A., Álvarez-Ellacuría, A., Terrados, J., Tintoré, J. 2013. Posidonia oceanica beach-cast litter in Mediterranean beaches: a coastal videomonitoring study. Journal of Coastal Research. Spec. Issue., 65: 1768-1773.

Gómez-Pujol, L., Orfila, A., Álvarez-Ellacuría, A., Tintoré, J.  2011. Controls on sediment dynamics and medium-term morphological change in a barred microtidal beach (Cala Millor, Mallorca, Western Mediterranean). Geomorphology, 132: 87-92.

Gómez-Pujol, L., Orfila, A., Cañellas, B., Álvarez-Ellacuría, A., Méndez, F.J., Medina, R., Tintoré, J. 2007. Morphodynamic classification of sandy beaches in a microtidal low marine energetic environment. Marine Geology, 242: 235-246.

Gómez-Pujol, L., Roig, F.X., Fornós, J.J., Balaguer, P., Mateu, J. 2013. Provenance-related characteristics of beach sediments around the island of Menorca (Balearic Islands, western Mediterranean). Geo-Marine Letters, 33:195-208.

Jaume, C., Fornós, J.J., 1992. Composició i textura del sediment de les platges del litoral mallorquí. Bolletí Societat d’Història Natural de les Balears 35: 93-110.

Tintoré, J., Medina, R., Gómez-Pujol, L., Orfila, A., Vizoso, G. 2009. Integrated and interdisciplinary approach to coastal management. Ocean and Coastal Management, 52: 493-505.